CAMÍ DE ÍTACA

Ho va escriure Konstandinos Kavafis i ho va musicar Lluís Llach. També jo he deistjat tota la vida emprendre aquest camí, sense pressa, no importa que el viatge duri molts anys.
També jo he sentit, la necessitat de llibertat que crida el poeta:

Companys, alliberem les barques

de tanta corda inútil!

Hi ha grans rius que ens esperen...

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca

has de `pregar que el camí sigui llarg,

ple d'aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el caí sigui llarg,

que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port que el teus ulls ignoraven

i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea de Ítaca.

Has d'arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

Éspreferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis la illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent él camí,

sense esperar que et doni més riqueses....

1969: Aquest fou l'any en què alliberàrem les barques i, després de repartir deu criatures entre els familiars (cinc per parella) ens llenç+arem a la nostra particular conquesta d'Ìtaca.

Fèrem l'entrada triomfal per Carcassona, camí de París, que llavors ens semblava llunyà i quasi inabastable....Però això si, sempre amb el fogò de campìng preparat, fins i tot davant l'entrada de Versalles.

Amb un d'aquells trens ràpids i comodíssims que encra no circulaven per aquí, fèrem una escapada fins a Brusel.les i de retorn, a Tarascón, en Jordi es va sentir com si fos en Tartarín!!

Al 1974 li va tocar el torn a la "Costa Azul": Niza, Cannes, Mònaco...

Que lletges les fotos d'aquell temps!!

A l'any 1975 anàrem a la conquest de Itàlia amb una paradeta a Marsella per admirar-ne el port.

Continuar cap a Itàlia per comprobar que la Torre de Pisa està inclinada de veritat i que, a Roma, la Fontana de Trevi té molts atractius.

A Florència vaig comprobar que no havia perdut la mania de posar un dit davant l'objectiu.....
i navegant pels canals de Venècia es feu realitat un altre somni.

Però em quedava encara un cosa millor: després de pujar al Vesubi, trepitjar la cendra grisa, tirar pedres dins el cràter encara incandescent....arribar a Pompeia o tot el meu amor per la Història i per la arqueologia es varen veure compensats.

I després de tants monuments i tanta grandiositat ens calia una mica de natura i la vàrem trobar a les ribes del llac de Garda -que a més és el títol d'una peça de piano que tocava a la meva joventut-